Anglès va evolucionar a partir de les llengües anglosaxona parlada per les tribus germàniques - Angli, Saxons, frisons, City - els reclutes entre les legions romanes havia visitat a Gran Bretanya (més tard, Angleland, o Anglaterra) i va semblar acollidor. Van arribar al voltant de 410, l'any va caure de Roma pels visigots i l'emperador Honorius va decidir de la Caixa de Ravenna que llocs d'avançada com la Gran Bretanya van ser en el seu propi. Amb els Romans ha anat, els Germanics entrants barrejar amb els indígenes celtes, i també ho va fer la seva llengua: en anglès antic i les seves paraules terrós ("son," l "aigua," "forta", "avui", i "pa" derivar OE). Perquè la matèria es va quedar fins a Guillem el Conqueridor va envair el 1066 i va comportar una llengua parlada a la cort: anglo-normands, un dialecte del francès nobilityspeak gruixut amb paraules llatines trasplantats de l'Imperi romà i els seus clergues guerrera. Finalment anglo-normands barrejat amb anglès antic per fer anglès mitjà (l'idioma de Chaucer), però durant el Renaixement, el renovat interès en la ciència clàssica i beca va convocar una altra onada de Latinisms. Amb aquestes i una infusió de termes gregues en el seu lloc, anglès va créixer normalitzada amb l'ajuda de la impremta. Avui només al voltant d'una sisena part d'això és de collita pròpia, la resta s'ha importat d'altres idiomes. Envoltada per l'engranatges i rodes de la Revolució Industrial, els capitalistes i els científics va encunyar més noves paraules de grec i llatí formacions que va prestar-se a l'abstracció, classificació i mesura. , Per tant, la necessitat de glossaris com aquest. (Per a un element més, veure Inkhorn. )